Milcíades, cabdill dels atenesos, es mirava la plana de Marató embriac per la victòria sobre els perses, i sense l’ajuda dels orgullosos espartans! Va girar-se cap a un dels seus homes de confiança, Fidípides, i li va fer un encàrrec que passaria a la història: «Vés a la nostra Atenes corrent i dóna la notícia de la victòria». Corrent! Fidípides estava baldat pels combats i ara li feien córrer una distància que no s’atreviria a fer ni caminant. Abnegat, va complir l’encàrrec, però en arribar només va poder dir: «Alegreu-vos-en, atenesos, hem vençut». I després va morir. La història hauria estat diferent si Milcíades li hagués dit: «Vés a la nostra Atenes corrents i dóna la notícia de la victòria». Fidípides s’ho hauria pogut prendre amb una mica més de calma: corrents és un adverbi que significa «de pressa», de manera que Milcíades li hauria ordenat que s’afanyés, que anés per feina, però no que arrenqués a córrer com un esperitat.

Rudolf Ortega, «Anar de pressa no és córrer», dins Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte (Barcelona: La Magrana, 2008)

Paralitzada per la por, s’arraulí entre els llençols; pressentia una nit molt llarga. I ho va ser. El toc de campanes tocant a foc l’havia espantat més que la sirena. I els cops de portes i les corredisses i els crits; no!, les dones, no; les dones que es quedin a casa amb les criatures. Només els homes. I se’ls imaginava, a mig vestir, corrents, cap a apagar el foc. Sí. Va ser una nit molt llarga.

Sílvia Alcàntara, Olor de colònia (Barcelona: Edicions de 1984, 2009), pàg. 15