Hi ha receptes més antigues en què el codony apareix cuinat com a acompanyament de les carns. Així, per exemple, el cèlebre gourmet del segle I dC Caelius Apicius (o Apici) recomana en De re coquinaria, el llibre de cuina més antic que es coneix, els codonys bullits i presentats amb mel com a guarnició de la carn de caça. Això no ens hauria d’estranyar, ja que la cuina romana, com la xinesa i la medieval i renaixentista europea, solia presentar els plats dolços com els principals del banquet, sense esperar al final per a assaborir-los com a postres.

Daniel Climent, «El codony. La fruita de la tardor», dins Herbari. Viure amb les plantes (València: Universitat de València, 2012), pàg. 203

Desprenen una aroma tan agradable que fins fa poc temps existia el costum de col·locar codonys entre la roba neta d’armaris i baguls perquè comunicara la seua fragància a la roba de llit i a la de vestir. És possible que a aquesta fragància tan subtil com persistent es dega l’antiga consideració del codony com a símbol eròtic equiparable a la murta i a les roses, tal i com figura en un cant coral grec (del 600 aC) on el poeta Estesícor lloa les noces de Menelau i la bella reina Helena: «Molts codonys llançaven | dintre del carro del sobirà | i molts brots de murta, | corones de roses, | i garlandes trenades de violetes».

Daniel Climent, «El codony. La fruita de la tardor», pàg. 200