Tots els seus amics s’havien perdut pels camins de la vida, però cada tarda se’n tornava a Rússia. Llegia Puixkin, Tolstoi, Turguénev, en velles edicions amb l’ortografia tradicional. Rere els caràcters familiars, els mots d’antany, sentia la veu de l’Olga, les bromes de l’Anna, els renecs d’en Tikhon quan s’aixecava d’hora, les pregàries de la mare. Terbolinant com les sentors del te en el samovar i la flaire amical del pa negre, les paraules mai oblidades l’acompanyaven per Rússia. De tant en tant, es passejava per la França de Balzac i Stendhal, que preferia llegir en francès.
   Abans de sortir, vam espertinar amb magdalenes i bescuits de xocolata. Com tots els vells, s’havien fet molt llaminers. Vaig voler saber com es deia adéu en rus.

Joan-Daniel Bezsonoff, Els taxistes del tsar (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 19

Parlant un dia amb un amic meu argenter, em va confessar que sempre havia sospitat qui eren els assassins. Em va contar que ell, quan encara era un nin, un dia venia del forn dels Paners de comprar bescuit amb la seva tia i pujaven pel carrer dels Bastaixos. Més o manco a l’hora que se suposava s’havia comès el crim, varen veure dues senyores de fora carrer, botifarres per més senyes, mare i filla, que sortien arreglant-se la roba i amb posat nerviós, de la botiga, molt conegudes als ambients dels argenters per les seves mangarrufes.

Conxa Forteza, «El crim del carrer dels Bastaixos», dins Històries del carrer (Palma: Amics dels Arxius de Mallorca, 2006), pàg. 33