I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés alzinar, i d’un cau li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de tant bona berena com se li presentava.
   —On vas tu per ací? —li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.
   —Vaig a casar-me amb la filla del rei, / puix sóc més ric que no ell… —fa el mig pollastre. I ella l’interromp:
   —Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos.

Enric Valor, «Història d’un mig pollastre», dins Rondalles valencianes 2 (València: Tàndem/Albatros, 1992)

Cada estiu, quan la neu no embarassa els camins, es deia que potser caldria treure el nas en aquell poble deixat estar de la mà de Déu i, un peu darrere l’altre, hi enfilava el nord. Durant l’any rodava, perdut, pels racons del país, mendicant i rapinyant el que podia. Però al bo de l’estiu, quan es podia dormir al ras, s’apariava una berena per tres o quatre dies i s’enfilava a les muntanyes.

Josep Albanell, Ventada de morts (Barcelona: La Magrana, 1982)