Així és el país on les cartes de restaurant sense faltes són una raresa darwiniana. Aquí podem penjar alegrement un rètol que digui «30% de desconte» —total, ja s’entén—, però sempre ens semblarà inadmissible d’escriure-hi «30% de desqüento» o «30% of»: abans acudirem al cosí d’Albacete o a la filla de Londres —o al diccionari!— per evitar el ridícul. Als mitjans de la immediatesa, els correctors i assessors lingüístics (en desconec la situació) sembla que s’hagin tornat un luxe, i els luxes no són benvistos en temps d’estretors. La conseqüència és que, als parlants del carrer, se’ns nega el contacte pràctic amb l’excel·lència i, per tant, l’oportunitat de comprovar que el català que ens han ensenyat a l’escola és real, que no és cap invent, que no és l’idioma dels unicorns. En canvi, per a tractar-lo malament, ens sobren els referents.

Marta Rojals, «L’idioma dels unicorns», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 205

—Jo, senyor, mal m’està el dir-ho, sóc lladre. Fins fa poc m’ha somrigut la fortuna; m’he guanyat bé la vida sense treballar gaire, he estat benvist de la gent i respectat per la policia, i mai no he hagut de fer cap reculada. A casa vostra he tingut el primer entrebanc, i vinc a superar-lo noblement, jugant a cartes vistes.

Pere Calders, «El principi de la saviesa», dins Cròniques de la veritat oculta (1955)