Definició
1 Casa petita i rústica com les que habiten els qui exerceixen oficis en llocs solitaris i allunyats (carboners, roders, serradors, etc.).
2 Habitació de parets i sòl de terra amb coberta de canyes i palla, pròpia de l’horta de València.
3 Caseta generalment de fusta, de pedra o de tàpia, com les que serveixen de sopluig als pagesos, als pastors, etc., per a guardar eines i estris, d’amagatall als caçadors que cacen amb filat, amb parany, etc.
«Qui em compra una barraca?, | carinyo, morena, | que la tinc a vora mar. | Només li falten les teules, | les teules i el fumeral» (cançó popular valenciana).
Etimologia
D’origen incert, potser format al Principat d’una base preromana o al País Valencià d’un àrab vulgar valencià. Des del català s’ha estès a totes les llengües europees.
Usos
No recordo pels llocs on vam passar, però tinc ben present que ho fèiem molt animats i amb alegria. El meu company d’excursió sabia molt bé per on passava. No vam fer cap marrada ni vam tenir cap topada, ni amb els carrabiners, ni amb la guàrdia civil.
Otília Castellví, 1926-1946. Vint anys d’història (Barcelona: Oikos-Tau, 1997)
La primera nit la vam passar en una barraca de pastors. N’hi havia un, de pastor, amb el seu ramat i el seu gos. Tots junts, persones i bèsties, dormírem (o almenys vàrem jaure) damunt la palla, no gaire neta, fins que clarejà.Les vetlles, en la foscor de la barraca sense corrent elèctric, se’ns feien interminables. Ajaguts sobre les fustes pelades, tapats amb la manta els qui en tenien —nosaltres tres ens cobríem amb una que en Barceló havia aconseguit, només ell sabia com—, ens abandonàvem a la nostàlgia recordant els temps en què érem lliures i teníem una llar i una família, una taula ben parada, un llit amb dos matalassos de llana i una mare que, abans d’anar-se’n a dormir, passava a acotxar-nos amorosament. Mentre en els calls formats per les parets de fusta de les barraques el vent bruelava furiosament i la pluja tamborinejava a les planxes d’uralita de la teulada, nosaltres ens explicàvem, mútuament, les nostres vides. Unes històries que, de tan sentides, ens sabíem de memòria. De tant en tant, el xiulet del tren paralitzava totes les converses.
Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014 [1981]), pàg. 94-95
—¿És el de Bilbao o el d’Irún? —preguntava algú.
—¿Qui sap si va o ve? —deia un altre.
Tema de la setmana
La setmana passada vèiem mots que hem manllevat al castellà, i aquesta en veurem uns quants dels molts que el castellà ha manllevat del català. O sigui que no tan sols importem mots (barco), sinó que també n’exportem (vaixell > bajel): el cas és equilibrar la balança paraulera. A títol de curiositat, un mot aparentment tan identitari i castís com quijote, ‘peça de l’arnès que cobreix la cuixa’, ve no pas menys que del català cuixot; és a dir, que a Don Quixot també l’hauríem pogut anomenar En Cuixot.