Van aturar-se davant d’una casa. A dins sonava el plany d’un acordió. Es tractava d’una sala de ball de patacada, amb persianes a les finestres que tamisaven la llum del carrer. Les parelles que es deixaven gronxar pel ritme cadenciós eren presències indefinides entre els reflexos roigs d’uns quants fanalets amb pantalla de paper fi.

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

Perquè, creu-me, Godofrè, això del vals és un invent del dimoni! L’altre dia, aquest Pere va tocar-ne un i allò era una incitació a la concupiscència, la lubricitat i la disbauxa! Em va agafar un pessigolleig a l’espinada que, encara que et costi de creure, va estar a punt de fer-me riure, i ja se sap que el riure és un parany de Satanàs. Només et diré que per espolsar-me les temptacions vaig haver de flagel·lar-me una setmana seguida. Això ho hem d’atallar, Godofrè; si deixem passar el vals, després demanaran allò que en diuen un xarleston, o una rumba, que encara és pitjor, i al cap de quatre dies aquesta església semblarà un ball de patacada.

Jesús Moncada, «Debat d’urgència», dins Històries de la mà esquerra (1981) 135