En començar el mes d’octubre, cada any passava igual: mitja hora abans d’obrir-se l’escola ja hi havia tot de grupets pel carrer, davant la porta. La majoria de nois havien passat una nit inquieta; havien encès més d’un cop el llum de la tauleta per saber si ja era l’hora. Després de saltar del llit i de rentar-se amb una esgarrapada, havien engolit un vas de llet sense queixar-se ni que fos massa freda o massa calenta. En retrobar-se, venien les grans explicacions. Es miraven, feien quatre crits i, de cop, com una ampolla que es buida, intentaven explicar a batzegades com havien passat les vacances…

Joaquim Carbó, La colla dels deu (Barcelona: La Galera, 1969)

Els homes havien trencat el silenci i, tot formant corrua, m’explicaven el seu cas. Tot d’una s’obrí la porta del convent i una monja escardalenca i esquitlladissa començà a repartir, molt de pressa, un entrepà embolicat amb un diari a cada un dels homes de la cua. L’escena fou molt ràpida i la monja va desaparèixer en un no dir res. Els homes, mig avergonyits, anaren desfilant mentre agafaven, d’una esgarrapada, l’almoina. S’esmunyiren per totes bandes i aviat quedà la vorera pelada. L’home vell se n’anà arrossegant els peus. Tenia uns ulls molt tristos.
   Aquesta escena podria semblar la d’un roman naturalista tipus Émile Zola. Ho sento: ha passat a la nostra Barcelona de 1976. En dono fe. I de vegades, la veritat, sento un enorme fàstic de viure en aquest país.

Montserrat Roig, «Fàstic» (Mundo Diario, 30.07.1976), reproduït a Diari d’uns anys (Barcelona: Acontravent, 2011)