Després del primer petó constates que els petons amb dones acabades de conèixer continuen sent vigoritzadors. No solament vols que no s’acabin sinó que t’agradaria repetir-los. Ho fas. Se t’encenen algunes alarmes al cervell: problemes, malalties de transmissió sexual, fins i tot et sembla detectar, molt lluny, la silueta agotzonada del dramaturg. Tant me fa, penses, probablement perquè la barreja d’excitació i xampany t’estova la prudència. Pagues el compte i, a la recepció del mateix hotel, demanes una habitació.

Sergi Pàmies, «Brindis», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 46

Darrerament don Rafel es preguntava, massa sovint per a la seva salut, si de debò era feliç. I sempre arribava a conclusions més aviat pessimistes. Quan la vida, amb l’acumulació d’encerts i fracassos, feia paus amb l’individu, hom podia considerar que havia estat feliç; però si el sobresalt constant, el neguit del cor, l’ànsia per descobrir el possible enemic que hi havia a la cantonada, agotzonat i a l’aguait, es convertien en la norma de cada instant, era senyal que la felicitat havia desaparegut com el fum, irrecuperable, perduda per sempre.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 2004 [1991]), pàg. 52