Passades les pluges, els clients [de la llibreria CIDE, que Avel·lí Artís i Balaguer va fundar el 1949 al centre de la ciutat de Mèxic] augmentaven i la tertúlia decandia. Venia l’hivern, i pels volts de Nadal l’ambient de la botiga feia un canvi total. El llibreter engalanava l’establiment amb boles de colors i aquella mena de cotó fluix metàl·lic que recorda —vagament— la neu. Retirava les poltrones i la tauleta de les revistes per tal de deixar més esgambi. Voltava la vitrina central d’un entaulament sobre el qual abocava els llibres nadalencs, des dels «clàssics» (contes de Perrault, de Grimm, d’Andersen) fins a les modernes historietes d’inspiració americana. Els aparadors, encara més il·luminats que abans, exhibien les edicions fines, els llibres d’obsequi, les darreres novetats.

Artur Bladé i Desumvila, retrat d’Avel·lí Artís i Balaguer a De l’exili a Mèxic (1993)

L’acumulació d’espais només és atribut de la noblesa. Els centenars d’habitacions dels palaus envoltats d’esgambis igualment inabastables —els jardins neoclàssics, els territoris del senyor feudal, les finques del terratinent— són tan il·lustratius de la riquesa espacial com les cases extra que la jove aristocràcia moderna té escampades arreu del planeta, però uns i altres tenen el desavantatge de ser massa anecdòtics. Les implicacions essencials són unes altres: les excedències espacials són sinònimes de les possibilitats vitals. L’intel·lectual és noble perquè coneix bé la riquesa de les variades províncies de l’ànima. La possessió de múltiples llocs propis (mentals o materials) és un bé gairebé abstracte: proporciona més personalitats, més accions i més futurs.

Núria Perpinyà, Una casa per compondre (Barcelona: Empúries, 2001), pàg. 154