—Voldries que perdés el cap? Que tornàs folla o que me pegàs un atac de cor? No és possible que fessis aquesta llista: tenir la cosa, tenir el Felipe, tenir el cuento, tenir els dies femenins, tenir la mala setmana, tenir la tia Maria, tenir la festa, tenir això. No és possible que fossis tan dolent de riure-te’n d’això que és una de les coses sagrades que hi ha al món. No basta el dolor de viure-ho, que encara he de sebre que tu en fas befa i escarni. Jo que he tengut de sofrir-ho al viu (ni l’aigua del Carmen, ni el Cerebrino, ni les sals d’Eva no em feien efecte), sense medicaments i no com les jovenetes d’avui dia, que no s’aturen de prendre drogues per qualsevol mal de cap i tenen sempre a mà els tàmpaxs, les compreses, els desodorants, aquestes pastilles i totes les brutors que maten els infants abans de fer-se i que el papa condemna. Durant aquests dies havia d’estar al llit i em posava a morir, però mai he pres res de res.

Biel Mesquida, L’adolescent de sal (Barcelona: Edicions 62, 1975, reed. 2013)

Em dic Marina Font i tinc 50 anys. Soc cardonina i treballo d’enginyera en una empresa de Barcelona. La meva és una història compartida amb la meitat de la població mundial. La femenina. La que té la regla quan és adolescent i la que deixa de tenir-la quan arriba a una etapa que ara en diem de maduresa. Entremig, la que els experts (i ja veuen que el substantiu és masculí) anomenen fèrtil, és a dir, quan tenim la capacitat de tenir fills. De la regla («ja és una dona»), quan jo era petita se li’n deia tenir allò, tenir la tia Maria, tenir els dies dolents, tenir la cosa. La menstruació, un procés natural que no pateix el gènere masculí, ha estat un tabú que s’ha associat tradicionalment a la brutícia, la impuresa i la vergonya.

Susana Paz, «Estar fins als ovaris» (Regió7, 13 de setembre del 2024)