D’avui en vuit pujarem a veure-us —¡i a escoltar-vos!— la meva dona, l’Usall i jo. Excuseu la llibertat que m’he pres d’afegir-lo a la comitiva d’admiradors fidels vostres que pujaran a admirar-vos de la vora. Ja us he fet altres vegades l’elogi —i la descripció— d’aquest noi tan educat, tan centreeuropeu, tan llegit, tan alt i tan flac. La meva dona us en faria més elogis encara; li ha posat tanta simpatia que potser me n’hauria d’alarmar. Però sóc poc alarmable de mena; o potser ho fa que no m’agrada posar-me pedres al fetge per tan poca cosa: «qui estigui net de pecat que se n’hi posi la primera».

Joan Sales, carta a Mercè Figueres, 29 de novembre del 1936, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007), pàg. 86

Podria haver passat tota la meva vida sense escriure, perquè encara que ho senti com una necessitat, no ha estat mai una veritable qüestió de vida o mort. Ara, com més va, més la necessito. Si estic massa temps sense escriure em sento incòmode, però també puc passar-ne. És una qüestió vocacional i per això va sortint sense que hagi de seguir cap disciplina. Mai m’he proposat estar lligat tantes hores al dia a la poesia. Quan surt, surt. Si no, ja sortirà… no em poso pedres al fetge per això.

«Martí i Pol per Martí i Pol» (El Punt Avui Cultura, 8 de novembre del 2013)