Jo no sé d’on van eixir tots aquells. N’anaven un fum. Quinze o vint homes eren. I van començar a pegar-li, a punyades, a bastonades, com els venia. El van tirar per terra, i tots per damunt d’ell, xafant-lo. El van desfer, el pobre home. Tot això, davant nostre, molt prop de la barca, que rapidet i sense encantar-nos vam soltar l’amarra, vam posar el motor i vam fugir d’allí.

Víctor Labrado, Veus, la mar (Barcelona: Edicions 62, 2019)

Els dos púgils havien començat pegant-se galtades vibrants i quan mostraren els punys un tumult de condeixebles els acompanyà, aquissant-los com a cans. Eren punyades sordes, dirigides amb tempteig ràpid al rostre i a l’estómac. Lluitaven sense protegir-se, amb un odi elemental i pur. Passaren del cos a cos a assajar els efectes de les coces als genitals i ambdós rodaren per terra tot just quan arribava un inspector i amb més coces els feia separar.

Valentí Puig, Primera fuga (Barcelona: Edicions 62, 1997)