Joan Sales

I ja que de jardins parlem, veig que el teu de Girona, que jo em pensava que no existia, existeix. En Màrius me l’havia descrit d’una manera «tan Màrius» que em feia sospitar que entre tu i ell us em rifàveu. Em dius que dóna sobre aquella vall de Sant Daniel on, segons els gironins, tindrà lloc el Judici final. Déu me’n guard de posar en dubte una cosa que asseguren tots els gironins; no voldria indisposar-me per res del món amb tu i la teva germana només que per estar d’acord amb la resta dels humans, que asseguren que és a la de Josafat on tindrà lloc el tal judici. Us estic doncs molt agraït a totes dues que em reserveu un lloc al vostre jardí (que pel que es veu és de totes dues i no pas de tu sola), magnífica llotja natural per assistir-hi amb tota comoditat com a una òpera del Liceu; no em descuidaré pas de dur el parell de fèmurs que em dius que seran la contrasenya. ¿Vols creure que aquell dia em divertiré com un lladre? És que tots els indicis em fan suposar que serà l’obra mestra del «diví Pare de la ironia» (Màrius dixit); no estic gaire cert que a mi no m’enviï a rostir «in aeternum», que prou m’ho mereixeria, però almenys tindré la satisfacció que amb mi hi vingui també una colla de gent que no em puc empassar —com és ara certs bisbes importantíssims de certs països imperialíssims que parlen del «bon Déu» com d’un parent pobre a qui cal protegir, pobret, amb canons i avions, tancs i metralladores, perquè el desventurat no se sap defensar tot sol.

Joan Sales, carta a Mercè Figueres, 2 de gener del 1941,
dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2014)