La televisió és hereva del teatre. No només es pot permetre mostrar amb una càmera quirúrgica la tortura d’un cos, sinó que el públic ja abans de seure davant de la pantalla sap que l’espectacle s’aturarà tot sol en un determinat moment. L’avorrida contemplació en solitari davant d’un llenç immòbil s’ha acabat. No és estrany, doncs, que les galeries s’hagin omplert amb instal·lacions i curtmetratges que «llegeixen» la imatge per a l’espectador, que tradueixen l’estàtua muda en un esdeveniment temporal, narratiu.

Simona Škrabec, «Pensar per pensar?» (L’Espill, núm. 28, primavera 2008)

Quelcom explotà al fons de l’estable, i tot un llenç de paret s’esfondrà amb gran estrèpit. Els dos homes quedaren literalment sebollits en la pols. No es podia veure res.

Joan Perucho, Les històries naturals (Barcelona: Edicions 62, 1983 [1960]), pàg. 178