Ella i jo errabundegem per aquests camins solitaris, tan ben avinguts que no discutim mai ja que sempre estem d’acord; avui hem anat i vingut dues vegades del convent, una al matí i una a la tarda. Puc assegurar-te que és un ésser angelical; la crec incapaç de mals pensaments (si bé sospito que també de bons) però, per bé que en el fons és dòcil i tendra, a moments es torna fogosa i nerviosa. Té unes anques magnífiques i res no li agrada tant com rebolcar-se en el riu, de manera que quan ens acostem al gual l’haig de posar al galop perquè passi distreta i furient; si bado, ja em tens de cap a l’aigua a rebolcar-m’hi amb ella. Ara m’adono que no t’he dit que es tracta d’una egua ¡i qui sap què estaves pensant!

Joan Sales, carta a Mercè Figueres, 14 VII 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2014)

Mitja hora es va esmunyir sense que res no trencàs la placidesa que el voltava; l’eguada estava tranquil·la, els poltres saltironaven al sol i es rebolcaven tots feliços entre la fresca herba, i fou aleshores que don Joan va observar un moviment de recel en alguna de les egües. I allò va anar en augment: del recel passaren les mares a l’astorament, i de l’astorament a la fugida en dispersió i en desorde seguides dels esglaiats poltres, que no sabien per on pegar. I don Joan va veure, per fi, el temible cavall salvatge. Era una bestiassa: gran, formós, amb una crinera que li tocava en terra, una cua de pèl ondulat, estarrufat i abundós que semblava un saltant d’aigua… En fi, una cosa de conte. Però feia por.

Enric Valor, «Don Joan de la Panarra», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)