Això li ha proporcionat una fama de barri tranquil i acollidor que a la llarga ha acabat atreient gent que de tranquil·la en té ben poc. Majoritàriament estudiants i artistes forasters, amics de la xibeca i l’empastifament de parets. Per això em venjo de la invasió posant en pràctica una contraofensiva tan temptadora com estèril: sempre que algú em demana on cau una plaça (cosa que passa sovint, són el punt de trobada de tothom), l’envio cap a una altra. És cosa sabuda que els foranis s’hi desorienten sistemàticament, entre aquests carrerons d’aparença innocent, i encara que la que em demanen la tinguin davant dels nassos, els envio en direcció contrària i creuen com criatures. Sempre hi ha una plaça a l’abast de la mà.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 16

Torneu a l’altra xibeca