Hem oblidat què són, d’on vénen i com eren,
quins eren, els problemes: són, només, uns residus
de problemes, de coses. És el que deu ocórrer
en obrir una fossa on hi ha enterrats uns quants,
els uns damunt els altres, ja confoses les pols,
les despulles, el tros de calcetí i el tros
de tela del taüt, ja ben desfets, dissolts,
de manera que a penes s’hi sap que allí hi havia
enterrats un infant i un home de setanta-
dos anys i una donzella: només hi ha això, residus,
residus que es desfan com la cendra entre els dits
o bé entre les paraules que es diuen cada dia.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput (1957), dins La clau que obri tots els panys, Obra completa 6 (València: Tres i Quatre, 1981)

I en les meves llargues estades al cementiri de Passy, on acudeixo sempre que m’ho permeten les meves nombroses obligacions, i on les flors no han faltat mai d’ençà de la trista diada, una idea m’ha anat obsedint. És cert que la tomba familiar que l’acull no desdiu gens d’una noia de la seva posició, d’una noia qualsevol, vull dir. Però sense cap mena de dubte és massa modesta per perpetuar la memòria d’una gran poeta, d’aquest ésser exquisit i genial que fou Pauline. Si bé és veritat que ella estimava la modèstia de les violetes i que va fer professió d’un altiu menyspreu de l’esclat mundà, era també una enamorada dels bells decorats i cal, em sembla, fer digne del seu amor a la bellesa l’habitacle de les seves despulles.

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995)