Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó…

Joan F. Mira, «Una frontera», dins La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 81

La Marina era —i la part que se n’ha preservat és encara— una de les mostres més insignes de l’alta civilització del paisatge: és a dir, de la combinació entre la bellesa natural i la bellesa construïda, entre muntanyes i mar, boscos, bancals, hortes, pobles i cases. En poc de temps serà, si algú (cosa improbable) no hi posa remei urgentment, una immensa urbanització amb apartaments innombrables, xaletets, piscinetes, «conjunts residencials» i altres infinites ofenses sense nom: ja cobreixen la plana, la platja i la muntanya, ja esborren la història, l’antic paisatge humà, la perfecta bellesa.

Joan F. Mira, «Restaurar, destrossar», dins La condició valenciana, pàg. 76