Fa uns quants mesos, anava a l’autobús que va dels meus barris a la plaça d’Espanya. No sé per què, si per les empentes o per les reclamacions que en sorgien, vaig sentir que un obrer català de la ciutat deia a una gitana la cèlebre frase que gairebé ja havíem oblidat de tan poc com l’havíem sentida darrerament: «Heu vingut a menjar-vos el pa…», etcètera. Ah renoi, com es va posar la gitana! De primer li va dir que era tan catalana com ell o més, i per demostrar-li que ho era es va posar a parlar-li en català, en mal català, un català d’emergència, però català, al capdavall. I després l’insultà. Li va dir que per guapos els murcians i no els catalans, que es fixés en tots els qui anaven a l’autobús, perquè la majoria ho eren. La gent, rient i fent barrila, donaven la raó a la gitana, i això encara l’engrescava més. […] L’home, tot escorregut, va haver de baixar a la primera parada, però des de terra encara va cridar: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren!» L’autobús en ple el va esbroncar, i amb ell tots els catalans, que si eren així, que si eren aixà.

, Els altres catalans (Barcelona: Labutxaca, 2013 [1964])

Han vingut molt mudats, els Salmeron. Els Biosca, en canvi, els reben en roba d’estar per casa: ella porta una mena de xandall de color blanc, i ell, texans descosits i una samarreta amb el dibuix d’una ovella negra enmig de tot d’ovelles blanques.
   —Maria! —crida el senyor Biosca. S’obre una porteta més petita que les altres, i apareix una minyona. Els Salmeron li donen la bossa i les jaquetes.
   —Passeu —els convida la senyora Biosca.
   La segueixen escorreguts. S’imaginaven que els Biosca eren rics, això sí, però no que tinguessin minyona, ni un pis tan luxós.

dins Combats singulars. Antologia del conte català contemporani, a cura de Manel Ollé (Barcelona: Quaderns Crema, 2007), pàg. 60