Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però el 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Josep Pla, «El viatge», dins Sobre París i França (Barcelona: Destino, 1967)

[11 de març de 1918]  L’endemà de Santa Rosa (30 d’agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l’aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta, els carrers enxubats i oprimits. Posar-nos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L’aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l’estiu esdevenien d’un blauet tendre. El ruixat facilitava l’entrada dels botons en els traus corresponents.

Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)