Ja no puc pus, estic rebentada. Sí, rebentada i no estressada. Jo som criada a l’antiga i no entenc què vol dir això de l’estrès que està tan de moda avui en dia. He vist ma mare pujar quatre pisos sense ascensor carregada amb la senalla de la compra, fregar de genollons, encalçar-nos amb l’espardenya o la granera, rentar a mà dins la pica de la cuina i pujar dos pisos més per estendre la roba al terrat.

Conxa Forteza, «Ja no puc pus…» (Diari de Balears, 28 de maig del 2007)

Abans el portaviandes servia per estalviar, no feia la mateixa funció d’ara. No era signe de decadència econòmica, sinó de l’ànsia d’arraconar doblers per poder accedir a una vida millor. Eren temps en què se podia estalviar. Les nostres mares preparaven el menjar que ens dúiem dins una senalla al cine la Protectora. Entre el Nodo, els tràilers, la publicitat, la pel·lícula d’estrena i el reprís, abans, el temps que durava una sessió de cine donava per berenar i sopar.

Conxa Forteza, «Quan els tords volen baixos…» (Diari de Balears, 3 de setembre del 2008)