Wendy no podia parar de riure i feia gestos amb la mà perquè el noi es calmés.
   —No tinc tot el dia, jo, que he d’anar a la feina.
   —Perdona, perdona. Ja t’ajudo. Mira, veus?, els netegem amb aquests clínexs i ja no tenen gens de sorra. Però sigues amable i digue’m on som.

, Wendy torna a volar (Barcelona: Cruïlla, 1996), pàg. 19

Actínia va abraçar-la de seguida i Hortènsia li donava un clínex darrere l’altre. A la biblioteca hi havia en aquell moment tres nens, quatre senyores i sis estudiants amb ordinadors personals que prenien notes amb piles de llibres al seu davant. Tots van alçar el cap, però a Wendy tant li feia; li havia entrat un enyorament terrible, amb allò no hi comptava.

Olga Xirinacs, Wendy torna a volar, pàg. 50