Alexandre de Laborde, al seu Viatge pintoresc i històric per Espanya, ho relata amb un cert estremiment: «Aquest pont de la Viuda és d’unes quantes arcades i pedra tallada. Fou construït a expenses d’una mare, viuda de poc temps. Havia sortit per anar a cercar algun consol prop dels seus pares, acompanyada per l’únic fill que li quedava. Una crescuda d’aigua que sobrevingué inesperadament mentre passava el riu a gual, separà la mare del fill i s’emportà aquesta darrera penyora de la seva unió. Quan el temps hagué disminuït una mica la impressió d’aquest horrible accident, va prometre que a partir d’aleshores qualsevol mare estaria a l’abric d’una malaurança semblant i va fer construir aquest pont.»

Martí Domínguez, «La rambla i el baladre» (El Temps, 4 de novembre del 2008)

Però tinc la meva memòria històrica, no pas llegida, sinó viscuda, quan en Macià proclamava la República Catalana, jo, a onze anys, era a la plaça de Sant Jaume. La gent hi cridava que «Visca en Macià i mori el Cambó». En aquest crit hi havia tota la malaurança d’aquest país. En Cambó és un dels polítics de més alçada que hem tingut al segle XX. Va arribar a ministre de Madrid dient-se que era més fàcil entendre’s amb un home que amb un Parlament. Va sortir del ministeri amb la cua entre cames. Per a ell i els de la Lliga la seva gent, de la qual la millor no era pas burgesia sinó gent del cafè de la Barretina de Vic, en Macià era un ximple. No l’havien volgut entre els seus, i aquell que tenien per ximple va guanyar les eleccions, fins les va guanyar de mort, l’any 1936, amb un cartell electoral on hi sortia retratat amb una sola paraula: «Catalans».

Josep M. Ballarín, «Si no ho dic, rebento» (Avui, 24 de febrer del 2007)