El delinqüent implora perdó i es desmaia en veure que la fi li arriba. La guillotina l’espera, i ell s’hi acosta, lligat com en Makarov ho estava abans de saltar dins la caixa, entre gemecs. El públic fa oh, i hi ha qui no vol mirar. El lladre és estirat i el decapitaran.
L’Enriqueta creu que ja n’ha vist prou, que tot allò és una pantomima i ella té altres coses a fer que estar veient pel·liculetes i jocs de mans.

Marc Pastor, La mala dona (Barcelona: La Magrana, 2008)

Manca, però, l’espectacle més impressionant: a les sis de la tarda féu la seva aparició a la plaça de Sant Domènec el cotxe-escombra, que és el nom amb el qual es designa la camioneta que tanca la comitiva i que té per missió recollir tot el que hi hagi per recollir. Dalt del camió hi anaven més de trenta ciclistes enfangats, desfets, descompostos. El seu abillament era d’un pintoresc que desafiava el ridícul. Per tal de protegir-se dels perills de la mullena s’havien canviat els mallots xops d’aigua i de suor per les peces de roba més insospitades. Alguns anaven embolicats amb flassades, amb teles de sac, amb un tros de lona. Instal·lats en una caòtica barreja, aquella trentena d’homes del cotxe-escombra feien pensar en les carretes que durant la Revolució Francesa portaven els condemnats a la guillotina.

Josep M. Planes i Martí, «La resurrecció de Cañardo (crònica de l’etapa de la ‘Volta’ corresponent al dia 16-6-1936)» (La Publicitat, 17 de juny del 1936)