«No ho sé, ciutadà Maximilien, de debò, no ho tinc clar», va dir Joseph-Ignace Guillotin. «Ja ho sé, que ha sigut idea meva, però potser ens ho hauríem d’haver rumiat una mica més. O posar-la en un lloc una mica més discret, aquí ho veuran dones i criatures. I no sé si això educa gaire per a la ciutadania, la veritat.» Maximilien de Robespierre, al seu costat, no ho veia pas així. És més, li va recórrer tot el cos una mena de calfred d’excitació quan va veure brillar la fulla amb el reflex de sol. «Tranquil, amic, la teva idea passarà a la història. Llibertat, igualtat i fraternitat, recordes? Doncs aquesta màquina ens fa a tots iguals. Fins ara els nobles eren decapitats a espasa, i els desgraciats, en canvi, havien de morir a la forca amb tot el patiment. Vet aquí el progrés, la modernitat, l’extensió dels drets del ciutadà. Morir a partir d’ara serà igual per a tots, els privilegis desapareixeran tan bon punt caigui la fulla.» Guillotin se’l va mirar de reüll, sorprès pel brillar d’ulls de Robespierre en acabar el seu parlament, que va cloure amb una frase que el va neguitejar: «Ara només cal trobar-li un nom».

Rudolf Ortega, Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 169

Torneu a guillotina