—La Xina està sobrevalorada —va dir en Pedro, ficant-hi cullerada—. Un país amb tanta censura no podrà aconseguir el mateix nivell d’innovació i creativitat que hi ha a Europa o als Estats Units.
   L’Alícia es va mossegar la llengua i es va alegrar que en Pous també ho fes. Aquell Pedro començava a semblar-li un ximple arrogant, tot i que al principi li havia semblat atractiu. Tenia debilitat pels homes esprimatxats, amb el nas gros.
   Van decidir sortir a fer una copa, tot passejant per la Gaoyou Lu. Una nena amb la cara bruta i la roba esparracada els empaitava pel carrer, cridant amb una veueta suplicant: «He-llou! He-llou!» (hola, hola). «Money! Money!»

Andrea Rodés, Lluny de Pequín (Barcelona: Columna, 2012)

A l’estiu, després de fer la migdiada, la senyora Antolina i la senyora Raquel s’asseien a l’ombra de la figuera, cadascuna al seu balancí, i s’hi estaven molta estona llegint vides de sants, sense mirar-se ni dir res. No sé quina edat devien tenir, però jo les veia molt grans. Les dones més velles que coneixia. I també les més esprimatxades. Semblava com si passaren molta gana. Eren ben bé idèntiques: la mateixa cara tota plena d’arrugues, la mateixa veueta apagada, els mateixos cabells blancs recollits en un monyo quatre dits més amunt del clatell, el mateix vestit negre, el mateix bastó, les mateixes mans totes eixutes i tremoloses…

Vicent Pallarés, L’àngel covard (Alzira: Bromera, 2004)