Si reconeixeu termes que vosaltres feu servir habitualment, que probablement seran la majoria, abans de posar el crit al cel («Què diu aquest boig ara? Però si això de ‘cabòries’ a casa meva…») feu un cop d’ull al voltant vostre, escolteu la ràdio, mireu la tele, llegiu diaris i revistes… i us esgarrifareu: comprovareu que a cada bugada hi perdem un llençol. Els perquès els sabem tots, no cal insistir-hi.

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 10

L’experiència diu, tanmateix, que amb cada bugada hem perdut un llençol. Aquesta ha estat la història dels pactes polítics al País Valencià des de la transició, en l’època del «consens», amb la negociació sobre l’Estatut, i encara posteriorment. Com ha escrit Doro Balaguer, «la dreta no ha renunciat mai a res, l’esquerra i el país gairebé a tot». I així estem ara: sense nom, sense símbols, sense comarques, sense lligams institucionals amb la resta dels països de l’àmbit lingüístic i cultural, i ara amb la llengua negociada.

Gustau Muñoz, A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 207