Va recordar com els crits d’en Companys i d’en Cambó i també d’en Comorera i en Duran i Ventosa ressonaven per tota la casa com si fossin trons de tempesta, i en algun moment li va semblar que aquells homes podien arribar a les mans. «I aquell de la Unió de Rabassaires, el senyor Francesc Riera, quina veuassa i quina exaltació que duia!», va dirse sense adonar-se que cada vegada parlava més fort, com si tingués una conversa. Però, com bé recordava, la reunió va acabar com el rosari de l’aurora i encara ara els de la Lliga no li havien perdonat a en Pere que intentés un acord que consideraven molt lesiu als interessos dels grans propietaris. «Això és una xarlotada!», li va dir en Cambó, abans d’anar-se’n amb un sec cop de porta.

Pilar Rahola, El carrer de l’Embut (Barcelona: La Magrana, 2013)

És veritat que aquest rol (el de diputat de districte) treu protagonisme a l’ajuntament. Però es tracta de resoldre problemes, i els britànics tenen una trajectòria democràtica secular. Ho han provat tot. Saben que el municipalisme es font d’irresponsabilitats i de filibusterisme polític, i que els ajuntaments hi són per asfaltar, posar enllumenat i poc més. Saben que la política parlamentària és un fet massa seriós, no una xarlotada que s’escenifica a cada poble. Estem, en definitiva, davant d’un sistema que fa impossible fer volar coloms. ¿Que no és perfecte? Segur.

Xavier Roig, «Tottenham té cara i ulls» (Ara, 2 de setembre del 2011)