Amb els anys he après a pensar-m’hi abans de criticar i he aconseguit sovint d’abstenir-me’n, almenys de fer-ho per escrit i públicament. En converses privades, qualsevol se n’està! Quina satisfacció retreure les pífies dels altres! Jo sí que hi entenc —una pensa—, puc donar lliçons, no tinc aquests defectes! Però… ben considerat, hauré d’admetre que aquella persona a qui judico potser l’ha vessada no per ignorància, sinó per haver badat i, sobretot, que jo també sóc capaç d’espifiar-la.

Anna Murià, Reflexions de la vellesa (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003), pàg. 285

En el primer dels textos aplegats, el saborosíssim «Villalonga, Rodoreda, Espriu: d’esquitllentes», se’ns explica una visita a la casa de l’autor de Bearn. Diu que Villalonga el rep al saló blau, i que el gran escriptor es mostra afable i comunicatiu. Total, al cap de molts anys, i ja mort el malloquí, en Papitu torna a la casa de don Llorenç i troba que allà no hi ha hagut mai cap saló blau. El fet motiva una deliciosa dissertació sobre els enganys de la memòria —que és com una mena de subtema del llibre—: l’autor sap que, sovint, no és precís o que, fins i tot, la vessa. Però s’estima més consignar-ho tot com li sembla recordar-ho, encara que pequi d’inexacte. «Les mentides de la memòria, com sempre.» Magnífic!

Jordi Llavina, «Parla, Papitu: la memòria creativa de Josep M. Benet i Jornet» (Presència, 5 de març del 2010)