L’empenta m’havia durat fins a trobar-me al compartiment del tren. Allí les hores s’escolaven i a pleret m’havia fet càrrec que la meua situació no era tan joiosa com m’havia semblat des de l’arribada del paquet destinat al Martí Ceferill i que jo havia obert. Allò mateix, ¿no seria agafat com un erro per la germana del Martí que desconeixia els nostres tractes? Tot em feia barrinar i, mentrestant, París que no volia arribar mai.

Maria Barbal, Mel i metzines (Barcelona: Columna, 1990)

La major part d’aquests homes pertanyien a organitzacions que havien pres part, amb més o menys intensitat, a la vida social i política de Catalunya durant els darrers vint anys. Què els diferenciava dels altres nuclis polítics emigrats? Al nostre entendre quelcom de fonamental: aquells companys miraven el passat amb ulls de crítica, amb voluntat d’esmena, amb la decisió aferrissada de comprendre els erros i de treure’n la lliçó per a encarar el camí de Catalunya. No es sentien presoners del passat que —cal remarcar-ho— de nou semblava atènyer la victòria. Precisament per això, creien necessari una crítica ardida, i per començar notaven els propis erros, les pròpies fallides.

Josep Pallach, El nostre combat (acció i perspectives del socialisme a Catalunya) (París: Edicions del Moviment Socialista de Catalunya, 1954)