Mentrestant, les tres aspirants s’esperaven al seu despatx, tot rosegant-se les ungles. Tot un bé de Déu de manicura a can Pistraus. De sobte —ai!— la porta s’obre i apareixen els sis somriures de les sis cares dels sis elements del jurat. En Màrius Aguilar s’avança, agafa la mà de la senyoreta Velázquez, i li diu:
   —La felicitem: acaba d’ésser nomenada «Miss Espanya» de 1929…
   Déu ens guard d’un ja està fet! Rosario Velázquez fa un esgarip, es torna blanca, es torna roja i no sap què dir. Les seves dues companyes, tampoc. Els del jurat encara menys. Silenci emocionant, que, com tots els silencis d’aquest ordre, dura poca estona.

Josep M. Planes i Martí, «Com es fa una “Miss Espanya”. El que diu la de 1929 i el que pensa la de 1928» (Mirador, 9 de maig del 1929)

En saber que també hi tenia una cita amb l’Aleidita Guevara, vaig regirar aparadors i taulells de tot Barcelona com qui excava túnels a l’Illa del Tresor. Cercava què regalar-li que fos bonic i alhora delicat, ofrena i no impertinència capitalista. Vaig acabar triant un mocador de seda blava que es desfeia als ulls i als dits. L’Aleidita s’assembla a son pare un bé de Déu (amb l’inquietant resultat que, com a dona, tira a feréstega), i em va semblar que la deixava tota intrigada la sofisticació oculta al meu mocador.

Anna Grau, «Fideus a la cubana» (Avui, 10 d’agost del 2006)