La vida està muntada de tal manera que, en realitat, moltes coses —fets i persones— que nosaltres veiem i qualifiquem com a «injustes», no tenen reparació possible en el curs de la nostra existència temporal. El tirà, l’usurer, l’hipòcrita, l’assassí, l’insolent, el disbauxat, i tants d’altres, no solen rebre, ni de bon tros, una sanció proporcionada a les seves malifetes. Continuo emprant la terminologia pròpia del cas. Amb els seus pensaments, les seves paraules o les seves obres, tirans, usurers, hipòcrites, assassins, insolents, disbauxats, ens infligeixen un ultratge, molts ultratges: en concret, a qualsevol de nosaltres, i en abstracte, a l’hipotètic «ordre just» del món. Ells, sovint, massa sovint, escapen a la punició que «en bona lògica» els correspondria. I n’escapen, unes vegades perquè són poderosos, d’altres perquè són astuts, o bé perquè són àgils.

Joan Fuster, «Infern», dins Diccionari per a ociosos (1964)

Ja t’he explicat que estava sola, i ell se’n va saber aprofitar. Vaig esdevenir un titella entre els seus braços, una nina sense voluntat, lliurada a l’encanteri de les seves mans i les seves paraules. Sí, Aurora, no ploris, vaig deixar-me seduir per un altre home, però no en sóc l’única culpable. On era, el meu marit, mentre jo lliurava aquesta batalla? Va fer alguna cosa per evitar l’ultratge? Que potser no va deixar que anés sola al teatre? Va preocupar-se del que em pogués passar? No creus que se’n va desentendre? I el llibertí, diries que va recordar que jo era d’un altre, que va aturar l’envestida? És clar que no! Va arribar fins al final i va fer-me tornar boja de l’ansietat. I ara, ara no sé què fer dels dies sense ell.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)