titella m

Definició

1  Qualsevol ninot o objecte manipulat que reemplaça l’actor en el joc escènic. N’hi ha bàsicament de dos tipus: titella de fils o marioneta (accionat des de dalt mitjançant fils) i titella de guants o putxinel·li (amb un cap i uns braços enganxats al vestit, dins el qual el titellaire fica la mà per bellugar-lo).

2  (fig.)  Persona mancada d’energia o voluntat, manejable fàcilment pels altres.

És un titella i tothom en fa el que vol.

Etimologia

D’origen expressiu, probable imitació de la veu aguda (ti-ti) amb què el titellaire estrafà les veus dels ninots.

Usos

  • Ens acostem a la boca del túnel. I aleshores passa una cosa sorprenent. En tot el dia no hem vist ningú i ara de l’interior del túnel surt, com un titella d’una capsa, un militar d’uniforme, amb gorra de plat i galons de comandant. Està molt enfadat i ens escridassa: qui som i què fem aquí, i que ja ens en podem anar ben de pressa i ben lluny. Nosaltres no sabem què hi fem aquí ni què esperem, ni tan sols sabem qui som. Sense el tinent som un ramat sense pastor i, espantats i escorreguts, ens allunyem mentre el comandant es torna a ficar a la fosca del túnel. Ningú ens dirà, pobres de nosaltres, que en un tren dins del túnel el general Sarabia i el seu Estat Major dirigeixen la batalla de Terol…

    Miquel Siguan, La guerra als vint anys (Barcelona: La Campana, 2002), pàg. 18
  • Els napolitans es retiraren tard. Venien molt alegres i els sentia riure darrera la mitjanada. No estaven tots sols; em semblà sentir veus femenines. Jo ja començava a estar curat d’espants, però allò era excessiu i vaig resoldre que l’endemà ho posaria en coneixement dels senyors. Distingia unes veus de falset i tot seguit les rialles d’ells, plenes de concupiscència. Aquells al·lots, perduts dins una ciutat com Roma, plena de vici, em produïen desassossec. De cop vaig comprendre el meu error: estaven tots sols i representaven escenes de titelles. Tal descobriment m’hauria d’haver tranquil·litzat, però la idea que estaven completament tots sols rient d’aquella manera, em resultava tal volta més dolorosa que la de suposar-los acompanyats.

    Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1961])

Tema de la setmana

Mots de creació expressiva. El d’avui, a més, és un suggeriment d’Eva Moliné, de Barcelona. La setmana vinent veurem altres mots suggerits pels subscriptors. 

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

tentinesde mica en mica s'omple la pica