Un llibre recent de Lluís Permanyer —El passeig de Gràcia. 200 anys d’un espai burgès (Efadós, 2023)— ens explica com el barret era un element primordial en la litúrgia de les passejades vuitcentistes que es feien amunt i avall d’aquella via tan important, sobretot després que Barcelona es desprengués de la cotilla de les muralles. A part de donar el corresponent toc d’elegància —no era el mateix cobrir-se el cap amb una proletària gorra o amb una boina de reminiscències camperoles, que amb un barret, tou o dur, de bona marca— la cerimònia de treure-se’l en senyal de respecte i salutació quan les famílies es creuaven pel passeig s’ha mantingut fins ara mateix en el llenguatge del carrer perquè, encara que anem amb el cap pelat, davant d’algun fet o persona que mereixen el testimoni de la nostra admiració ‘ens traiem el barret’.

Joan Josep Isern, «Escriure amb ploma, treure’s el barret…», al blog Totxanes, totxos i maons, 16 de maig del 2024

   —Ara passo per casa teva —i va afegir—: Eduard, he tingut una idea genial.
   Les idees genials del meu germà solen espantar-me una mica, però he de reconèixer que aquest cop n’hi havia per treure’s el barret. Al cap d’uns vint minuts, es va presentar a casa amb un gran rotllo de paper d’embalar, unes capses buides i uns quants rotlles de paper per embolicar regals. Era un paper força llampant, amb milers de motius nadalencs de coloraines sobre un fons vermell.
   —Ara t’ho explico —va anunciar tot cofoi.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 123