Atent a tot, quan observa que jo desitjaria fer una fotografia detinguda, per sovint que sigui, a l’instant fa aclofar el camell ventre a terra per facilitar-me la baixada. ¿Veu que, per a obtenir una millor perspectiva, intento escalar part de la muntanya propera? Corre, em pren delicadament pel braç, agafa l’aparell fotogràfic i, en un tancar i obrir d’ulls, té ja els tres-peus fixats a terra. I mai una sola queixa, mai el més petit senyal d’impaciència.

Bonaventura Ubach, El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011 [1955]), pàg. 358

M’ofereix una tassa de llet que s’acaba d’escalfar. La llet també és tèbia, fa dies que el veig com es prepara el menjar a la foguera. Les paelles i les olles renegrides s’aguanten en equilibri inestable a sobre de tres pedres, tot plegat cansat i poc efectiu, com els paperets a la porta. Amb un trespeus la vida seria molt més senzilla, passaríem de l’edat de pedra a la de ferro, però no té cap trespeus i les olles cauen quan la calor esquerda les pedres sense avisar.

Francesc Serés, La pell de la frontera (Barcelona: Quaderns Crema, 2014), pàg. 164