Guillem Fullana Hada d’Efak es va pegar de morros, just néixer (el 23 de març de 1929 a Rio Muni), amb la broma del malnom patern, «cremat», i la ironia de ser traslladat, amb dos anyets i sense referèndum d’autodeterminació, des d’una colònia espanyola africana a una altra de mediterrània. Per sort, una tia eixorca i el magisteri de donya Lluïsa l’afiliaren al manacorisme. Des d’aleshores ençà, tindria oportunitats a rompre per fer feina com un negre. En canvi, mirau les coses!, per art d’encanteri (li heu reparat mai aquells ulls vius de bruixot? o la ferradura que li penja al coll?) va estimar-se més transformar l’existència en festa i, per tant, s’hipotecà a viure com un poeta…

Bartomeu Mestre, Balada d’en Guillem d’Efak (Palma: Documenta Balear, 1997)

…saltant d’una cosa a l’altra va anar a parar al dia que ell va anar a viure a can Gensana com a membre de ple dret, abans que remodelessin la casa, just abans de la guerra. De la Primera, que en aquella època no en dèiem Primera perquè no pensàvem que n’hi pogués haver una de Segona. I com l’avi Ton (Anton III Gensana el Fabricant, altrament dit el Fill de Puta), hi va fer calé llarg, i això no és una crítica perquè se’ls va guanyar treballant com un negre i jo no puc criticar el papà Ton del començament perquè ell i la mamà Amèlia són els que em van recollir de la misèria; són els meus pares, Miquel. Però a ell tampoc no el puc deixar d’odiar perquè em va destrossar.

Jaume Cabré, L’ombra de l’eunuc (Barcelona: Proa, 1996)