Els gossos d’en Pellini estaven absolutament renyits amb els rastres. Tenien el nas a la cua, com se sol dir. Ell prou era un excel·lent pedagog. Els ensinistrava a fer habilitats increïbles. Portaven a la boca els ous de gallina sense esclafar-los; collien de terra monedes de dos rals; li anaven a cercar la petaca oblidada, el mocador de butxaca, el cabàs del berenar, encara que fos a la fi del món; li llevaven el barret, les sabates i els mitjons; li pujaven al llit tota la roba que escampava per les cadires en despullar-se; i li servien de mosso, de cambrer, de ragatxo i escarràs: tot això prou; però tractant-se d’aquelles perdius, d’aquelles llebres, d’aquells conills i d’aquelles becades inassolibles, els desenganys els havien tornat escèptics. Tot el que més, feien la comèdia d’entusiasmar-se un poc de seguida d’esclatar l’escopetada, per quedar com cal als ulls de l’amo. Ell se me’n queixava sovint, de tal comportament; i jo, posant-me de part dels gossos, solia respondre-li:
   —Desenganyeu-vos, Pellini: un gos no pot pas ésser una enciclopèdia.

Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini i altres contes (Barcelona: Editorial Catalana, 1923)