Però així són les coses, i la gent no es fixa en la prodigiosa diversitat de la vida. Tampoc els poetes, que de mica en mica, per raons inescrutables, han anat abandonant els escenaris rurals pels urbans, i la seua poesia apareix tolida d’elements naturals, i quan hi són, aquests elements, resulten falsos, postissos, contradictoris i pedants. Vull dir, i vull denunciar, que hi ha hagut en aquest sentit una pèrdua lèxica esborronadora que es tradueix en una manca de registres en el moment d’entreprendre la descripció d’un paratge natural, de moblar-lo amb els seus cingles i muntanyes, amb els seus ocells, amb els seus arbres, amb les seues flors. El poeta —i al capdavall, l’escriptor— en desconeix els noms, i més que això, és incapaç de saber veure, de saber descobrir, la diversitat que hi bull als peus.

Martí Domínguez, «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes» (El Temps, 30 de setembre-6 d’octubre del 2003)