Però una cultura que només sobreviu en les seves manifestacions populars és merament folklore. Bolets, castells, el Barça: Perpinyà un altre cop. No ens desestimulem: el Rosselló té un parell de novel·listes, i bons, però aquests existeixen perquè existeix Barcelona. Sense una capital cultural, la cultura es desfà com un terròs de sucre dins l’aigua.

Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007), pàg. 236

Miri, només queda una galeta… I jo que em pensava que estava malalt. Per a ell aquestes galetes deuen ser molt menys que un terròs de sucre; no li sembla? Hi cap molt de menjar, a dintre d’un elefant. Apa, fill meu, va l’última! I ara ve el bo: fixi-s’hi, veu? Rebrego la paperina, la rebrego a poc a poc, estiro el braç amb calma, amb una gran calma… miri com segueix el braç amb la mirada… i pam!, llenço la paperina. I ja tenim la reverència. Que n’és, de delicat!

Mercè Rodoreda, «L’elefant», dins La meva Cristina i altres contes (1967)