Res no havia canviat. El mateix ambient de resclosit, típic del districte cinquè, la mateixa bata de flors, el mateix vi dolç amb un punt d’agre que, tant sí com no, ens va fer prendre, els mateixos mobles, la mateixa xerrameca. Li ho vaig explicar a la Bebel quan ens quedàrem sols.
   —Tu vivies aquí? —S’ho mirava tot amb ulls crítics—. Sembla la meva cambra de Brussel·les. Jo també estudiava, saps?
   —Sobretot ves alerta, nena. Li he dit que érem casats; si no li ho hagués dit, no n’hauria volgut saber res.

Jaume Fuster, De mica en mica s’omple la pica (Barcelona: Edicions 62, 1971)

Encara pot pedalar una estona més a la bicicleta estàtica. Fins que comencin les xerrades, té temps de sobres de fer cinc quilòmetres més, dutxar-se i esmorzar fullejant els diaris a la tauleta. Quin gran invent, els diaris descarregats a la tauleta, que no t’embruten els dits de tinta. El Manel ja fa estona que ha cremat les dues copes de vi del sopar i la cullerada de flam que tant sí com no la coneixença d’ahir al vespre li va posar a la boca.

Magí Camps, «El congrés d’astronàutica», dins Sucamulla (Barcelona: Univers, 2022)