En Pere Bros es va retirar de l’escenari enmig de la fressa del fervor general. Mentre tornava al mig de l’escenari i inclinava el cap per regraciar els aplaudiments, se li va acudir pensar que Schubert al natural feia la mateixa cara que en el retrat que presidia l’edició del Voyage d’hiver, la minuciosa i discutible biografia que Gaston Laforgue va publicar a començament del segle XX. Mentre feia el mutis obligat, va pensar que Laforgue sostenia que les tres sonates de 1828, les anomenades pòstumes, van ser escrites en un arravatament d’orgull en saber que Beethoven acabava de morir i el camí quedava lliure davant seu. Les mans suades, com si estigués davant del teclat. Va tornar a sortir i els aplaudiments es van fer més intensos. Jo no puc tocar més.

, «Opus pòstum», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 15

A part la seva capacitat tècnica i expressiva d’intèrpret, l’enorme influència de Carl Philipp Emmanuel Bach es deu a la seva música per a tecla, i al seu valuós tractat sobre com interpretar-la. En primer lloc, va desenvolupar la forma de sonata bitemàtica que tanta importància havia de tenir per a la música de tot el Classicisme. En segon lloc, va desenvolupar el concert per a tecla i orquestra, heretat del seu pare i el seu germà gran. I, finalment, va explorar les possibilitats expressives del teclat en un bon nombre d’originalíssimes fantasies, que Mozart admirava prou per dur-lo a assajar-s’hi.

L’edat d’or de la música: iniciació al Classicisme vienès (Barcelona: Angle, 2003), pàg. 39