Tot plegat era un renou de gent que mirava, remenava, tenia aires de basar senzill, de botiga-miracle, jo he mirat unes estores i volia comprar braçalets o collarets de record, però aquesta gent no fa una bona artesania, i no sabria què quedar-me, al final potser compraré alguns anells, més que res per ajudar les dones que els fan, però la resta és com un supermercat de prop de casa meva, d’accés restringit, perquè aquí la gent no té diners i molt pocs poden comprar això que s’ofereix als seus nassos, aquesta és una altra de les crueltats, penso, però si anem a mirar jo tampoc no puc comprar tot el que veig als aparadors de la meva ciutat opulenta, tampoc no m’arriben els diners per tenir el que hi ha a dos dits del meu nas.

Margarida Aritzeta, El llegat dels filisteus (Valls: Cossetània, 2005), pàg. 313

   —No em faci els talls massa prims, Angustias, que semblen carn crua, de tan transparents… —va dir la María Rosa.
   —Dona, ho feia perquè no pequessis tant, que som en temps d’abstinència… —va dir l’Angustias.
   —Au, vinga, que això són coses del temps de la picor… —va dir la María Rosa—. Ja em dirà, avui dia, qui menja cigrons amb bacallà i ou dur, si no és alguna del temps de la picor… I, per cert, ¿que anirà a veure els monuments, dijous?
   —¿Que no et sembla del temps de la picor, això dels monuments, nena? —va dir l’Angustias.
   —És molt diferent… —va dir la María Rosa—. Si anem a mirar, és com una funció, et poses maca, fas un tomb amb el xicot per la Rambla, i et pots atansar al cine a veure’n una de romans com Demetrius y los gladiadores.

Julià de Jòdar, El trànsit de les fades (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)