L’antic sistema Pujol del «peix al cove» o de «l’aixeta» (aconseguir el que es pugui quan es pugui i pactant amb el diable si cal) era molt cansat i estava molt gastat, però ens estalviava el peatge desmoralitzador de la fe. El líder de CiU i anterior president de la Generalitat va pactar successivament a Madrid amb la UCD, amb el PSOE i amb el PP, però mai va tenir fe (ni va demanar als catalans que en tinguessin) ni en Suárez, ni en González, ni en Aznar.

Francesc-Marc Álvaro, «Les bones intencions i la fe» (El Temps, 27 de gener del 2004)

Pujol va caracteritzar la seva trajectòria per no prendre mai la iniciativa. Estava a l’espera dels esdeveniments, els analitzava i mirava de treure’n tot el profit possible. Allò del peix al cove. Pujol, potser acomplexat per la seva posició perifèrica, mai no es va prendre seriosament el seu poder. Mai, ni amb majoria absoluta, no es va plantar: «Vull això. Exigeixo allò. El nostre horitzó és aquest».

Francesc Puigpelat, «Qui du la iniciativa?» (Avui, 24 de gener del 2005)