T’adones que en realitat el que passa és que no saps on trobar els mots que has de menester per explicar el que tot seguit passava: que em feien el joc, sortien de la meva habitació sense moure soroll, caminant gairebé de puntetes, sabent que jo no dormia, sabent que un cop fossin a la seva habitació, al seu llit, tapats amb les seves mantes, m’aixecaria, és clar que m’aixecaria, perquè aquest era el joc, jo feia veure que dormia, ells feien veure que estaven convençuts que jo dormia…

Francesc Macià i Barrado, Les coses de la vida (Valls: Cossetània, 1998), pàg. 90

…havia d’haver sigut mascle i sa, però vaig nàixer femella i sorda: nul·la persona i decepció doble, per tant, d’un progenitor mancat d’hereu, després de la mort del gran, Jaumet, i també de la de Joan, el meu germanastre. I vaig morir el 1472, rica com el grill i sense moure soroll, al nostre casal de Gandia, després de setanta-quatre anys de viure-hi reclosa, tota ulls i nas i mans —que no orelles—, entre seda, lli i estopa.

Encarna Sant-Celoni i Verger, «Sense veu ni vers», dins Ploma i espasa: 20 contes a Ausiàs March (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2012)