Havia de recollir la bossa i la roba de la nena, desitjar bones festes a la professora i tocar el dos. En acabat, quinze dies sense escola i la dificultat de combinar la paternitat amb una feina autònoma i intermitent. A la porta, comencen a arribar altres pares. L’Enric només els coneix d’una reunió durant la qual no va badar boca. Recorda que li tremolaven les parpelles i que patia perquè havia deixat la Clara amb una cangur mastegadora de xiclet, és a dir: de poc fiar.

Sergi Pàmies, «Oh, verd avet», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 111

Però el que més m’ha impressionat ha estat l’actitud de la xiqueta durant el transcurs de la crisi, el coratge amb què ha lluitat contra les fastigoses manifestacions de la malaltia i la serenitat amb què s’ha deixat aplicar els remeis. I la mirada adulta i penetrant dels seus ulls negres i bellíssims que, sens dubte, ha heretat dels seus ascendents àrabs. «Salima és una nena especial, molt especial», m’ha comentat Valerià amoïnat. «Més encara que la malaltia, ens preocupa la seua manca de comunicació.» I és cert, no recorde haver-li sentit badar boca des que la conec.

Àngels Moreno, Malson (Alzira: Bromera, 2001)