Enfundada dins l’abric gris, una talla massa gran per a la seva mida, es trobava protegida dins un volgut anonimat, anonimat que començava en ella car se sentia —són les seves paraules— diferent de si mateixa, una desconeguda a qui imitava, fins i tot amb la manera de caminar, estirant les passes tant com podia o escurçant-les, fent saltirons petits com de ballet, segons s’imaginava com caminaria l’altra. Sempre, però, mentre avançava no podia evitar d’encollir-se una mica d’espatlles. Era un defecte que de petita li havien retret sense que mai fes res per corregir-lo.

Carme Riera, Jo pos per testimoni les gavines (Barcelona: Laia, 1977)

Una de les característiques compartides normalment pels revolucionaris és que es consideren il·luminats i, en conseqüència, sempre s’han sentit impel·lits a exportar les bondats que ells creuen inqüestionables. Estan convençuts que els que opinen diferent són una colla de burros. No cal insistir que d’aquesta visió de la societat a convertir-se en una dictadura hi ha només un saltiró. Però, com que era la creença que predominava en l’ADN del règim soviètic des de la seva fundació, la propaganda exterior era coherent amb aquesta convicció.

Xavier Roig, L’enigma rus (Barcelona: La Campana, 2019)