Quan s’aturen, per fi, per decisió de Dirmini, prop d’un rierol entapissat de palets, es queden una estona sense dir res, excepte algun improperi destinat a dissimular un gemec de dolor, com si la frescor líquida fos un remei mediocre al seu esgotament. Beuen aigua del rierol, s’hi mullen els peus, les mans, la cara i el clatell; s’obliguen a menjar, malgrat la desgana.

Joan-Lluís Lluís, Junil a les terres dels bàrbars (Barcelona: Club Editor, 2021)

I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono. I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home.

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Barcelona: Anagrama, 2019), pàg. 35