Cada dia cap a les dues, havent dinat, el senyor Joan, el masover, dorm la seva migdiada cap per amunt en un banc de fusta més dur que una pedra. Al pit, la ràdio encesa no acaba de tapar-li els roncs que ens animen l’aperitiu, justament quan la meva àvia sempre ens diu que una mica més i no hi som. Sorpresos, sempre li preguntem per què i ella ens explica com una nit, en un sopar de promesos amb el meu avi, va estar a punt de morir ennuegada amb un os de pollastre. És potser a partir d’aquesta anècdota que vaig començar a tenir pànic a una mort ridícula. Relliscar la dutxa amb el sabó, un test al cap, una al·lèrgia sobtada i mortal…

Martí Sales, «Do the quantum!», dins Els caus secrets, a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 490

Quan es va tornar a asseure a la cadira de la cuina, el te ja era prou fred. Se’l va beure ràpidament, i a l’últim glop es va ennuegar. Va començar a tossir, espantada del rebombori que era capaç de fer, i els estossecs van donar pas una vegada més a les llàgrimes, però aquest cop no eren histèriques ni descontrolades: queien rítmicament sobre la taula, baixant en fila índia per les seves galtes pàl·lides.

Jordi Nopca, «Llàgrimes», dins Els caus secrets, pàg. 419