—Haurem de comprar un llit més gran —va dir el pare.
   —Ja és ben estrany, tot això —va dir la mare—. Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla.
   Tot de cop el pare se’n va adonar:
   —És l’ós! —va fer el pare—. És l’ós, que ha crescut tant com en Francesc.
   I adreçant-se a l’ós el va renyar:
   —Els óssos de drap no creixen, no ho sabies? En Francesc ha de créixer, però tu, no. Si no, aviat ja no cabríem a casa!
   I l’ós, que era molt entremaliat, es va posar groc de por. Temia que no el traguessin de casa. Però no, no l’en van treure.
   Només li van dir que parés de créixer. I des de llavors ja no va créixer més. En Francesc, sí. L’ós va restar groc per sempre més. En Francesc, no.

Joles Sennell [Josep Albanell], L’ós groc (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993)